Ja tenim megallibre

O com a mínim tenim el vist-i-plau de l'ajuntament de Llagostera per fer la publicació de la nostra recerca.

Molt més aviat del que ens pensàvem, tot just fa dues setmanes que vam presentar la nostra recerca i avui ens han confirmat que, després de contrastar la nostra proposta amb alguns experts, és una aportació d'alt valor i que és meritòria de ser publicada.

Què ens comportarà això? Doncs, per nosaltres, que seguirem fent el nostre treball com bonament podem, com que tindrem, ara sí, una data final, ens ajudarà a mantenir el ritme constant de treball, sabent que tot l'esforç fet veurà la llum.

Estem molt contents.

Ni la fred ens atura

Després d'uns quants caps de setmana, en Rafa i jo hem tornat a caçar pedres. Però això no vol dir que haguem estat parats, ans al contrari. Hem estat treballant força preparant la presentació de la nostra recerca per l'Ajuntament de Llagostera, esperant que ens publiquin el llibre resultant.

Com no podia ser d'altra manera, vam escollir un dels dies més fred dels que portem d'hivern per anar a fer el treball de camp. Recordo però que en d'altres ocasions, just quan començàvem les primeres sortides al bosc, ens va caure aigua neu mentre érem a la Cova d'en Daina. Afortunadament en aquesta ocasió, el brillant sol ens acompanyava mentre que un bosc recentment estesat ens facilitava enormement la recollida de dades. Tan és així que no vam trigar més de 2 hores efectives de feina en tenir totes les dades. Però entre tafanejar pels voltants, dinar i xerrar, fer fotos i tot plegat, vam estar-hi força estona més. Amb tot plegat encara vam tenir temps, abans de plegar definitivament, d'anar a veure les ruïnes de Can Margarit de Dalt i d'acostar-nos fins al mirador de les mirandes, a Romanyà. Val a dir que és un espectacular balcó sobre la vall del Ridaura i, com a teló de fons, la silueta verda i rocallosa de l'Ardenya. Un lloc fàcil d'arribar-hi però tranquil. De visita obligada.

Per cert, no us he dit on vam fer el treball de camp. A veure si la fotografia us ajuda a situar-vos:

Patrimoni en perill

Amb en Rafa sovint discutim sobre la conveniència de fer públiques les dades de localització de tot el que anem trobant durant els treballs de camp que fem. I quina potser és la millor manera de fer-ho, clar.

La setmana passada, havent dinat i tenint poc temps per començar un altre megàlit, després d'haver acabat la zona de les Pedres Dretes d'en Lloveres, vam decidir d'anar a visitar la zona del Puigsesforuqes, a Calonge. En una zona de bosc urbà, integrat dins la urbanització homònima, hi trobem un dolmen i un menhir que, per les seves característiques, són dels més rellevants de Catalunya.

Per una banda, el fet que s'hi pugui arribar amb total facilitat, genera un valor afegit al territori per tenir a l'abast de tothom uns elements patrimonials d'uns 5000 anys d'antiguitat. Però aquesta mateixa facilitat d'accés porta que brètols puguin malmetre impunement aquests elements. I com a mostra, dues fotografies que mostren clarament què vull dir amb això de l'exposició a bretolades indiscriminades.

La primera foto mostra una llauna de refresc perforada per balins. La subjecto jo amb la mà, però estava recolzada en un sortint del menhir que es veu al fons.

La segona foto, mostra restes de femta humana, amb paper escampat dins l'interior del semicercle de pedres que configuren el dolmen, així com pintades en una de les lloses.

Tot plegat mostra d'aquesta falta de respecte per tot que cada vegada es fa més notòria arreu.

Vosaltres què n'opineu? Hem de facilitar la localització precisa dels monuments o potser és millor mantenir-los en secret per a què només les persones interessades hi puguin accedir? Us convido que deixeu el vostre comentari.

Moltes gràcies.

La fortuna ens acompanya

El passat dia 16 d'octubre ens va tocar explorar la zona del dolmen del Mas Bouserenys. Arribar-hi és molt fàcil, ja que per desgràcia, la urbanització de Roca de Malvet s'enfila muntanya amunt, molt a prop d'on hi ha aquest megàlit. Tal és la proximitat, que una part del túmul ha quedat arrasat pel pati de dues finques adjacents. No hi ha mal que per bé no vingui. El fet és que accedir-hi és molt fàcil, alhora que el fet que el dolmen estigui a la part de darrera de la urbanització, no gaire exposat a les possibles bretolades, ja que no està senyalitzat, permet que el seu estat de conservació sigui encara prou bo.

Mentre rodejàvem el megàlit tot prenent-li fotos, un dels nombrosos caos granítics que sobresurten arreu ens va cridar l'atenció. Sabíem del cert que a la vora del dolmen hi ha el que es coneix com a Cova Beta: un bloc immens on, en forma de patata gegantina, que per la seva part de ponent hi té practicada una obertura de dimensions considerables. En Rafel m'explicava que hi havia estat aquest hivern mateix en aquesta zona, guiant unes seves amistats per una ruta megalítica assequible i que sabent de l'existència d'aquesta cova, va intentat trobar-la mentre les seves amistats feien fotografies al dolmen del Mas Bouserenys. Però el resultat va ser infructuós degut a la muralla de bruc que s'alçava en direcció a la cova i que no va poder penetrar.

No sé si a conseqüència de la nevada del març o potser d'una esbrossada planificada per garantir un perímetre de seguretat entorn a la urbanització de cares a minimitzar el risc d'incendi o, tal vegada, la suma d'aquests i d'altres motius que ara mateix se m'escapen, vam tenir la sort de trobar-nos un bosc apte per passejar-s'hi sense altra dificultat que la de la pròpia orografia. I curiosos com som, no ens vam poder estar d'explorar aquell caos granític en busca d'alguna reminiscència de la cultura megalítica que hagués passat desapercebuda fins llavors.

Sembla però que la sort, que tan generosa s'havia mostrat des de la represa del treball de camp i fins aquell mateix dia -el fet de trobar-nos el bosc pornogràficament desbrossat- havia fet un parèntesi i, a part de formes capritxoses que poden ser interpretades de mil i una manera diferents, no ens va semblar identificar cap possible element prehistòric amb rotunditat.

Bé, només acabo dient que aviat hi tornarem, que de feina n'hi ha per donar i regalar i encara que fruïm com nens fent el que fem, de vegades dediquem els caps de setmana a altres menesters. Com tothom.