Si fóssim a Sibèria...

... això seria una defensa de mamut.

Però som a les Gavarres i, tot i que no és descartable que trobéssim restes d'animals prehistòrics, les possibilitats de fer-ho són realment molt baixes. El que sí trobem, en canvi, són els megàlits que resten immòbils a l'espera del visitant fortuït o d'aquell qui el busca àvidament.

Aquesta setmana hem estat a cavall de dos municipis i, alhora, de dues comarques. Malgrat que el dia es presentava poc propici per passejar pel bosc -fins i tot en Rafael ja es veia fent feina a casa- i és que plovia a Llagostera; el fet que a Palafrugell no, va fer que ens poséssim en marxa i al migdia ja érem a lloc, a punt pel treball de camp sobre la Pedra Ramera.

Deixeu-me dir que en Rafa diu que les casualitats no existeixen, que tot té un motiu. Doncs, el dissabte passat va ser com el capítol 3x03 de Fringe (i fins aquí puc llegir abans no em lapidin per fer spoiler).

Després de deixar els cotxes vam fer camí cap al menhir, amb la mala fortuna d'errar el trencant i desviar-nos abans d'hora. Resultat: haver de travessar un camp on hi havia restes de ceràmica de diverses èpoques literalment a patades.

Arribem al megàlit, fem les fotografies de rigor i les mesures de la nostra recerca i veient que l'hora de dinar se'ns tira a sobre, decidim fer els punts que ens queden en direcció als cotxes. Però, enfilem en direcció contrària i, sense saber ben bé com i anant seguint la pista dels llocs on volíem fer les mesures i, tot sigui dit, dels erols de bolets que esquitxen el verd del terra, anem a parar a un curs d'aigua, que en aquell moment estava sec i que vam fer servir com si d'un altre camí es tractés, bé que ens duia a dos dels llocs on prendre mesures.

I com no podia ser d'una altra manera, és a dir, de la més casual de les casualitats, enmig d'aquell improvisat camí i envoltat de merda, apareix la troballa més espectacular que hem pogut fer, i que probablement ens costarà de superar. Però hem sap greu, després d'haver-vos posat la mel a la boca, no poder revelar encara de què es tracta, a l'espera d'una confirmació a mans i ulls d'una persona experta en la matèria. Però sí que us poso la fotografia del moment de la troballa, perquè el panorama s'ho val i així comprendreu el que volíem dir quan hem dit "envoltat de merda".

Les sorpreses lluny d'acabar-se, se superen dia rera a dia. I ja fem broma de quin dia serà el que trobarem una olla plena de monedes antigues, emulant la troballa d'aquest afortunat.

Hem reprès el treball de camp

El passat dissabte dia 2 d'octubre, i després de més de 3 mesos, hem tornat a caçar megàlits. Ja pensàvem que hauríem perdut ritme, que potser ens hauríem rovellat i que se'ns faria llarg i feixuc. Per això vam creure que seria bona idea començar per un que fos fàcil d'arribar-hi. A més, per primera vegada hem deixat l'àmbit estricte de les Gavarres, creuant el Ridaura i anant a prop de Solius, a les faldes de l'Ardenya.

Després de deixar els cotxes a prop de Can Llaurador i carregar els trastos, i quan amb prou feines si havíem fet 20 metres, ens trobem amb la primera sorpresa d'una jornada que va acabar essent rodona: un més que probable chopper. Continuem caminant i de seguida entrelluquem el menhir de Can Llaurador. El camí es fa plàcid i arribar-hi és gratificant. I què dir de les vistes. Tot i estar en un petit replà a uns 79 metres d'alçada, de seguida reconeixem el turó on queden les restes del Castell de Solius. Això mirant al nord, perquè a les nostres esquenes, les roques nues de tons entre ocres i ataronjats, destaquen sobre el verd fosc de l'alzinar surer d'aquests relleus.

Un cop situats, comencem el nostre estudi metòdic que ens porta a passejar-nos al voltant del megàlit, prenent les mesures oportunes, sense perdre l'ocasió d'observar detingudament el sòl que trepitgem, que l'experiència ens porta a afirmar que està ple de sorpreses, que es poden escapar als ulls més inexperts. Seguint aquest ritual, vam detectar una àrea amb abundant presència de ceràmica, fauna diversa i, atenció micòlegs, uns dels bolets més apreciats en la nostra gastronomia: Amanita caesarea; conegut popularment com a Ou de reig. I quins ous! O no ha quedat clar en la imatge que heu vist al principi. Ara, com a bons boletaires 2.0, no us direm pas on hem trobats aquests exemplars tan formosos.

Doncs bé, fins aquí... ah no, que encara quedava l'última per arrodonir la jornada. La Cova de la Tuna. Es tracta d'una cova artificial practicada en el granit, petitona i ben visible, però que d'entrada no revesteix altre interès. Ara bé, si ens diuen que va ser practicada fa uns 5000 anys i que segurament devia ser lloc d'enterrament, doncs la cova pren interès. Però la cirereta final la descobrim amb la oïda i és que l'especial sonoritat que té el seu interior és, si més no, digna de parar-hi atenció.

Senyores i senyors, això no podia haver arrencat de millor forma. Ens esperona saber que com més va, més ens queda per conèixer com devia ser el nostre territori, però que igualment anem recollint les peces d'aquest trencaclosques monumental.

Fins la propera.