El passat dissabte dia 2 d'octubre, i després de més de 3 mesos, hem tornat a caçar megàlits. Ja pensàvem que hauríem perdut ritme, que potser ens hauríem rovellat i que se'ns faria llarg i feixuc. Per això vam creure que seria bona idea començar per un que fos fàcil d'arribar-hi. A més, per primera vegada hem deixat l'àmbit estricte de les Gavarres, creuant el Ridaura i anant a prop de Solius, a les faldes de l'Ardenya.
Després de deixar els cotxes a prop de Can Llaurador i carregar els trastos, i quan amb prou feines si havíem fet 20 metres, ens trobem amb la primera sorpresa d'una jornada que va acabar essent rodona: un més que probable chopper. Continuem caminant i de seguida entrelluquem el menhir de Can Llaurador. El camí es fa plàcid i arribar-hi és gratificant. I què dir de les vistes. Tot i estar en un petit replà a uns 79 metres d'alçada, de seguida reconeixem el turó on queden les restes del Castell de Solius. Això mirant al nord, perquè a les nostres esquenes, les roques nues de tons entre ocres i ataronjats, destaquen sobre el verd fosc de l'alzinar surer d'aquests relleus.
Un cop situats, comencem el nostre estudi metòdic que ens porta a passejar-nos al voltant del megàlit, prenent les mesures oportunes, sense perdre l'ocasió d'observar detingudament el sòl que trepitgem, que l'experiència ens porta a afirmar que està ple de sorpreses, que es poden escapar als ulls més inexperts. Seguint aquest ritual, vam detectar una àrea amb abundant presència de ceràmica, fauna diversa i, atenció micòlegs, uns dels bolets més apreciats en la nostra gastronomia: Amanita caesarea; conegut popularment com a Ou de reig. I quins ous! O no ha quedat clar en la imatge que heu vist al principi. Ara, com a bons boletaires 2.0, no us direm pas on hem trobats aquests exemplars tan formosos.
Doncs bé, fins aquí... ah no, que encara quedava l'última per arrodonir la jornada. La Cova de la Tuna. Es tracta d'una cova artificial practicada en el granit, petitona i ben visible, però que d'entrada no revesteix altre interès. Ara bé, si ens diuen que va ser practicada fa uns 5000 anys i que segurament devia ser lloc d'enterrament, doncs la cova pren interès. Però la cirereta final la descobrim amb la oïda i és que l'especial sonoritat que té el seu interior és, si més no, digna de parar-hi atenció.
Senyores i senyors, això no podia haver arrencat de millor forma. Ens esperona saber que com més va, més ens queda per conèixer com devia ser el nostre territori, però que igualment anem recollint les peces d'aquest trencaclosques monumental.
Fins la propera.
Doncs bé, fins aquí... ah no, que encara quedava l'última per arrodonir la jornada. La Cova de la Tuna. Es tracta d'una cova artificial practicada en el granit, petitona i ben visible, però que d'entrada no revesteix altre interès. Ara bé, si ens diuen que va ser practicada fa uns 5000 anys i que segurament devia ser lloc d'enterrament, doncs la cova pren interès. Però la cirereta final la descobrim amb la oïda i és que l'especial sonoritat que té el seu interior és, si més no, digna de parar-hi atenció.
Senyores i senyors, això no podia haver arrencat de millor forma. Ens esperona saber que com més va, més ens queda per conèixer com devia ser el nostre territori, però que igualment anem recollint les peces d'aquest trencaclosques monumental.
Fins la propera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada