dijous, 22 d’abril del 2010

Un cop arribes al bidet, a l'esquerra.


Segurament, el llibre de capçalera per dur a terme la nostra recerca, o com a mínim en quant al treball de camp es refereix, és Dolmens i Menhirs: 48 monuments megalítics de les Gavarres i el Massís d'Ardenya (Baix Empordà, la Selva, Gironès). És un llibre recomanable en molts sentits: per aprendre sobre el megalitisme català,  per conèixer el territori d'aquestes contrades o per fer senderisme. L'estructura del llibre és força lògica: una part introductòria en la matèria i una part configurada en fitxes per a cada un dels 48 megàlits. Aquestes fitxes, per la seva part, també tenen una estructura definida que també en fa més comprensible la seva lectura.

On vull arribar? Que un geògraf es pregunti això té parany i més quan em referiré precisament a la informació geogràfica que conté el llibre. Hem de valorar que aquest llibre ja acumula dues dècades de la seva publicació i que la qualitat i quantitat de la informació geogràfica actual no té res a veure amb la que es tenia a mà a finals dels 80.

Un dels problemes més grans que ens trobem en el treball de camp, és el de la localització dels monuments. Per una banda, els mapes topogràfics que tenim a l'abast no acaben de tenir la precisió desitjada i, en la majoria de casos, els monuments poden estar fins a 500 metres del lloc on han estat cartografiats. D'altra banda, servint-nos del llibre, que aporta un apartat de localització del monument, tampoc ens acaba de ser de prou utilitat, ja que la precisió tampoc és la desitjable. A part que no deixa de ser una explicació aproximada, com la que et podria fer un vilatà preguntat per la direcció correcta per trobar tal o tal altre lloc. Transcrit un paràgraf del llibre, referent a la localització de la Cista del Bosc d'en Roquet: "Cal agafar la carretera de Romanyà de la Selva a Calonge. A uns 100 metres de la sortida de Romanyà de la Selva en direcció a Calonge hi ha un trencant a l'esquerra que mena vers la Font Josepa i que cal seguir durant 1 quilòmetre fins just passat can Poncet, que queda a l'esquerra de la carretera. Allí cal seguir uns 100 metres per un trencant a la dreta fins a trobar una bifurcació. Ara s'ha de segui a mà esquerra, pujant per la pista de terra uns 350 metres fins arribar a un pronunciat revolt on, a la dreta, hom s'ha d'endinsar en el bosc, pujant en direcció nord-oest uns 40 metres fins al lloc on és situat aquest dolmen. Fàcil de trobar. És a 450 més menys 10 m s.n.m."

He escollit aquest exemple perquè és l'últim megàlit visitat. He de dir que els 100 metres de la sortida de Romanyà poden bé ser fins a 170 metres. Però el trencant a la Font Josepa és inconfusible i ben senyalitzat. El quilòmetre fins al trencant a l'alçada de can Poncet és força acotat. Els següents 100 metres són en realitat 60 i els 350 passen a ser 410. Afortunadament, no hi ha més desviacions possibles durant el camí. Finalment, dir que el dolmen està a 394 metres, més menys 1, sobre el nivell del mar.

Avui en dia i gràcies als GPS (sigles angleses per Sistema de Posicionament Global), podem obtenir amb una precisió mètrica la posició on ens trobem, de manera que donant unes coordenades i coneixent-ne el seu sistema de referència, podem localitzar inequívocament qualsevol element del planeta.

Amb tot això el que vull arribar a dir és que fent servir elements del paisatge com elements de referència per localitzar-ne d'altres es corre el perill d'acabar perdent el rastre del que ens interessa. O si no que els ho diguin aquells fitadors de termes que s'han de guiar per escrits que es remunten fins a 600 o 700 anys en el temps i que mencionen topònims la majoria dels quals han desaparegut. Encara que sembli mentida, els elements del paisatge són efímers. Potser en el transcurs d'una vida poden mantenir-se, però difícilment aguantaran el pas de les generacions.

I si no, facin la prova. Sortint de Romanyà de la Selva en direcció a la urbanització del Mas Nou, poc més de 500 metres després de l'última parcel·la urbanitzada (on hi ha uns cavalls i de la casa només hi ha l'estructura), agafin el camí de la dreta, i un cop arribin al bidet, han d'enfilar el ramal de l'esquerra fins a dalt de tot. I ara pensin per vostès mateixos: quan trigarà a desaparèixer el bidet? O quan un nou pla urbanístic declararà urbanitzable més parcel·les de terreny?

dijous, 8 d’abril del 2010

Prospecció arqueològica de superfície!


Bé, potser ja és hora que m'estreni en aquest espai!

En primer lloc voldria agrair a en Marc la seva inestimable col·laboració en aquest projecte, crec sincerament que no podria haver trobat un company de recerca millor. Però potser tot es pot resumir en una de les meves frases recurrents quan estem al bosc, perduts entre vegetacions gairebé impenetrables, entre trepadores i lianes, brucs i arboços salvatges que, sovint, ens recorden una pluvisilva més que un bosc mediterrani.

Ah, la frase!: "com m'agrada tenir un geògraf en l'equip!" I és que la nova cartografia serà un aspecte clau en el nostre treball, sempre és clar, que el geògraf no s'autoenterri en un paradòlmen inèdit! Aquest ha estat el primer ensurt seriós en la nostra recerca, i sospito que no serà pas el darrer: el bosc estava totalment abandonat abans del 8 de març. Després de la nevada el bosc simplement està destrossat i això incrementa considerablement les dificultats de moviment per tal d'efectuar les lectures geomagnètiques necessàries en la recerca. Tardarem doncs una mica més del previst en acabar la feina.

Però els ensurts també es combinen amb les sorpreses i els descobriments: el passat dia 2 d'abril vam descobrir un menhir inèdit. La troballa va ser conseqüència de la recerca sistemàtica.

Estàvem buscant el punt de medició geomàgnetica adient d'un dels paradòlmens objecte d'estudi i en Marc em va dir: "hem de pujar aquest talús", jo li vaig contestar "d'acord, ja pujo i et canto la lectura del magnetòmetre"..... pujo, exploro la zona i dic..... "Marc, aquí hi ha un menhir!", i en Marc que exclama.... "cal que pugi?".... "em temo que sí!!!!!!!!!" L'emoció del descobriment és francament una sensació difícil d'explicar i no ho faré ara...

El que sí que faré ara és una breu reflexió sobre l'arqueologia. Observeu la fotografia que us incloc a l'inici. Està presa el dia 30 de març en plena recerca. La prospecció arqueològica de superfície també retorna resultats sorprenents: camps plens de ceràmica de diverses èpoques (del neolític fins a la modernitat) i també plens d'altres objectes sorprenents: pilotes de golf al mig dels camps de conreu! Trobar en el mateix estrat ceràmica ibèrica i romana i pilotes de golf del segle XX-XXI segur que farà ballar el cap dels arqueòlegs que ens seguiran les passes... el temps és només una il·lusió seqüencial!

Als arqueòlegs del futur, i a nosaltres.... bona sort en la recerca!