Patrimoni en perill

Amb en Rafa sovint discutim sobre la conveniència de fer públiques les dades de localització de tot el que anem trobant durant els treballs de camp que fem. I quina potser és la millor manera de fer-ho, clar.

La setmana passada, havent dinat i tenint poc temps per començar un altre megàlit, després d'haver acabat la zona de les Pedres Dretes d'en Lloveres, vam decidir d'anar a visitar la zona del Puigsesforuqes, a Calonge. En una zona de bosc urbà, integrat dins la urbanització homònima, hi trobem un dolmen i un menhir que, per les seves característiques, són dels més rellevants de Catalunya.

Per una banda, el fet que s'hi pugui arribar amb total facilitat, genera un valor afegit al territori per tenir a l'abast de tothom uns elements patrimonials d'uns 5000 anys d'antiguitat. Però aquesta mateixa facilitat d'accés porta que brètols puguin malmetre impunement aquests elements. I com a mostra, dues fotografies que mostren clarament què vull dir amb això de l'exposició a bretolades indiscriminades.

La primera foto mostra una llauna de refresc perforada per balins. La subjecto jo amb la mà, però estava recolzada en un sortint del menhir que es veu al fons.

La segona foto, mostra restes de femta humana, amb paper escampat dins l'interior del semicercle de pedres que configuren el dolmen, així com pintades en una de les lloses.

Tot plegat mostra d'aquesta falta de respecte per tot que cada vegada es fa més notòria arreu.

Vosaltres què n'opineu? Hem de facilitar la localització precisa dels monuments o potser és millor mantenir-los en secret per a què només les persones interessades hi puguin accedir? Us convido que deixeu el vostre comentari.

Moltes gràcies.

La fortuna ens acompanya

El passat dia 16 d'octubre ens va tocar explorar la zona del dolmen del Mas Bouserenys. Arribar-hi és molt fàcil, ja que per desgràcia, la urbanització de Roca de Malvet s'enfila muntanya amunt, molt a prop d'on hi ha aquest megàlit. Tal és la proximitat, que una part del túmul ha quedat arrasat pel pati de dues finques adjacents. No hi ha mal que per bé no vingui. El fet és que accedir-hi és molt fàcil, alhora que el fet que el dolmen estigui a la part de darrera de la urbanització, no gaire exposat a les possibles bretolades, ja que no està senyalitzat, permet que el seu estat de conservació sigui encara prou bo.

Mentre rodejàvem el megàlit tot prenent-li fotos, un dels nombrosos caos granítics que sobresurten arreu ens va cridar l'atenció. Sabíem del cert que a la vora del dolmen hi ha el que es coneix com a Cova Beta: un bloc immens on, en forma de patata gegantina, que per la seva part de ponent hi té practicada una obertura de dimensions considerables. En Rafel m'explicava que hi havia estat aquest hivern mateix en aquesta zona, guiant unes seves amistats per una ruta megalítica assequible i que sabent de l'existència d'aquesta cova, va intentat trobar-la mentre les seves amistats feien fotografies al dolmen del Mas Bouserenys. Però el resultat va ser infructuós degut a la muralla de bruc que s'alçava en direcció a la cova i que no va poder penetrar.

No sé si a conseqüència de la nevada del març o potser d'una esbrossada planificada per garantir un perímetre de seguretat entorn a la urbanització de cares a minimitzar el risc d'incendi o, tal vegada, la suma d'aquests i d'altres motius que ara mateix se m'escapen, vam tenir la sort de trobar-nos un bosc apte per passejar-s'hi sense altra dificultat que la de la pròpia orografia. I curiosos com som, no ens vam poder estar d'explorar aquell caos granític en busca d'alguna reminiscència de la cultura megalítica que hagués passat desapercebuda fins llavors.

Sembla però que la sort, que tan generosa s'havia mostrat des de la represa del treball de camp i fins aquell mateix dia -el fet de trobar-nos el bosc pornogràficament desbrossat- havia fet un parèntesi i, a part de formes capritxoses que poden ser interpretades de mil i una manera diferents, no ens va semblar identificar cap possible element prehistòric amb rotunditat.

Bé, només acabo dient que aviat hi tornarem, que de feina n'hi ha per donar i regalar i encara que fruïm com nens fent el que fem, de vegades dediquem els caps de setmana a altres menesters. Com tothom.

Si fóssim a Sibèria...

... això seria una defensa de mamut.

Però som a les Gavarres i, tot i que no és descartable que trobéssim restes d'animals prehistòrics, les possibilitats de fer-ho són realment molt baixes. El que sí trobem, en canvi, són els megàlits que resten immòbils a l'espera del visitant fortuït o d'aquell qui el busca àvidament.

Aquesta setmana hem estat a cavall de dos municipis i, alhora, de dues comarques. Malgrat que el dia es presentava poc propici per passejar pel bosc -fins i tot en Rafael ja es veia fent feina a casa- i és que plovia a Llagostera; el fet que a Palafrugell no, va fer que ens poséssim en marxa i al migdia ja érem a lloc, a punt pel treball de camp sobre la Pedra Ramera.

Deixeu-me dir que en Rafa diu que les casualitats no existeixen, que tot té un motiu. Doncs, el dissabte passat va ser com el capítol 3x03 de Fringe (i fins aquí puc llegir abans no em lapidin per fer spoiler).

Després de deixar els cotxes vam fer camí cap al menhir, amb la mala fortuna d'errar el trencant i desviar-nos abans d'hora. Resultat: haver de travessar un camp on hi havia restes de ceràmica de diverses èpoques literalment a patades.

Arribem al megàlit, fem les fotografies de rigor i les mesures de la nostra recerca i veient que l'hora de dinar se'ns tira a sobre, decidim fer els punts que ens queden en direcció als cotxes. Però, enfilem en direcció contrària i, sense saber ben bé com i anant seguint la pista dels llocs on volíem fer les mesures i, tot sigui dit, dels erols de bolets que esquitxen el verd del terra, anem a parar a un curs d'aigua, que en aquell moment estava sec i que vam fer servir com si d'un altre camí es tractés, bé que ens duia a dos dels llocs on prendre mesures.

I com no podia ser d'una altra manera, és a dir, de la més casual de les casualitats, enmig d'aquell improvisat camí i envoltat de merda, apareix la troballa més espectacular que hem pogut fer, i que probablement ens costarà de superar. Però hem sap greu, després d'haver-vos posat la mel a la boca, no poder revelar encara de què es tracta, a l'espera d'una confirmació a mans i ulls d'una persona experta en la matèria. Però sí que us poso la fotografia del moment de la troballa, perquè el panorama s'ho val i així comprendreu el que volíem dir quan hem dit "envoltat de merda".

Les sorpreses lluny d'acabar-se, se superen dia rera a dia. I ja fem broma de quin dia serà el que trobarem una olla plena de monedes antigues, emulant la troballa d'aquest afortunat.

Hem reprès el treball de camp

El passat dissabte dia 2 d'octubre, i després de més de 3 mesos, hem tornat a caçar megàlits. Ja pensàvem que hauríem perdut ritme, que potser ens hauríem rovellat i que se'ns faria llarg i feixuc. Per això vam creure que seria bona idea començar per un que fos fàcil d'arribar-hi. A més, per primera vegada hem deixat l'àmbit estricte de les Gavarres, creuant el Ridaura i anant a prop de Solius, a les faldes de l'Ardenya.

Després de deixar els cotxes a prop de Can Llaurador i carregar els trastos, i quan amb prou feines si havíem fet 20 metres, ens trobem amb la primera sorpresa d'una jornada que va acabar essent rodona: un més que probable chopper. Continuem caminant i de seguida entrelluquem el menhir de Can Llaurador. El camí es fa plàcid i arribar-hi és gratificant. I què dir de les vistes. Tot i estar en un petit replà a uns 79 metres d'alçada, de seguida reconeixem el turó on queden les restes del Castell de Solius. Això mirant al nord, perquè a les nostres esquenes, les roques nues de tons entre ocres i ataronjats, destaquen sobre el verd fosc de l'alzinar surer d'aquests relleus.

Un cop situats, comencem el nostre estudi metòdic que ens porta a passejar-nos al voltant del megàlit, prenent les mesures oportunes, sense perdre l'ocasió d'observar detingudament el sòl que trepitgem, que l'experiència ens porta a afirmar que està ple de sorpreses, que es poden escapar als ulls més inexperts. Seguint aquest ritual, vam detectar una àrea amb abundant presència de ceràmica, fauna diversa i, atenció micòlegs, uns dels bolets més apreciats en la nostra gastronomia: Amanita caesarea; conegut popularment com a Ou de reig. I quins ous! O no ha quedat clar en la imatge que heu vist al principi. Ara, com a bons boletaires 2.0, no us direm pas on hem trobats aquests exemplars tan formosos.

Doncs bé, fins aquí... ah no, que encara quedava l'última per arrodonir la jornada. La Cova de la Tuna. Es tracta d'una cova artificial practicada en el granit, petitona i ben visible, però que d'entrada no revesteix altre interès. Ara bé, si ens diuen que va ser practicada fa uns 5000 anys i que segurament devia ser lloc d'enterrament, doncs la cova pren interès. Però la cirereta final la descobrim amb la oïda i és que l'especial sonoritat que té el seu interior és, si més no, digna de parar-hi atenció.

Senyores i senyors, això no podia haver arrencat de millor forma. Ens esperona saber que com més va, més ens queda per conèixer com devia ser el nostre territori, però que igualment anem recollint les peces d'aquest trencaclosques monumental.

Fins la propera.

Aviat pròxima reobertura

Hola a tothom,

malgrat no haver estar tancats per vacances, les experiències gavarrenques s'han vist estroncades durant el període estival, no pas par falta de ganes, sinó per falta de temps. Però això no ens ha impedit seguir la nostra recerca, avançant-la des de les respectives llars. I amb resultats gratament sorprenents.

Només dir-vos que aviat reprendrem les activitats a l'aire lliure, esperant que la meteorologia sigui tant respectuosa com ha estat, en general, fins ara. Així que esteu atents a les noves aventures de dos homo sapiens per les Gavarres.

Des d'aquí sembla un "Big Mac"

Ara fa força que no dèiem res. No era pas que ens haguéssim perdut -que tot i dur un geògraf en el grup, no és garantia que no pugui passar-, sinó que hi han hagut altres afers que ens han distret de la nostra recerca. I és que hem de recordar que és una recerca que fem a les nostres estones lliures i, encara que estem fruint d'allò més i aprenent a conèixer el nostre territori, no deixa que tinguem altres assumptes que sovint ens priven d'anar a les Gavarres.

Però, deixeu-me que us expliqui el significat de la frase del títol d'aquest article. Té el seu orígen, com no podia ser d'altra manera, en una exclamació que va fer en Rafael mentre fotografiava un possible megàlit -com a mínim no n'hem trobat cap referència encara- i que, tal com testimonia la foto de sobre, sí que té una "retirada" a una hamburguesa de la coneguda multinacional.

Més aviat, més.

Un cop arribes al bidet, a l'esquerra.

Segurament, el llibre de capçalera per dur a terme la nostra recerca, o com a mínim en quant al treball de camp es refereix, és Dolmens i Menhirs: 48 monuments megalítics de les Gavarres i el Massís d'Ardenya (Baix Empordà, la Selva, Gironès). És un llibre recomanable en molts sentits: per aprendre sobre el megalitisme català,  per conèixer el territori d'aquestes contrades o per fer senderisme. L'estructura del llibre és força lògica: una part introductòria en la matèria i una part configurada en fitxes per a cada un dels 48 megàlits. Aquestes fitxes, per la seva part, també tenen una estructura definida que també en fa més comprensible la seva lectura.

On vull arribar? Que un geògraf es pregunti això té parany i més quan em referiré precisament a la informació geogràfica que conté el llibre. Hem de valorar que aquest llibre ja acumula dues dècades de la seva publicació i que la qualitat i quantitat de la informació geogràfica actual no té res a veure amb la que es tenia a mà a finals dels 80.

Un dels problemes més grans que ens trobem en el treball de camp, és el de la localització dels monuments. Per una banda, els mapes topogràfics que tenim a l'abast no acaben de tenir la precisió desitjada i, en la majoria de casos, els monuments poden estar fins a 500 metres del lloc on han estat cartografiats. D'altra banda, servint-nos del llibre, que aporta un apartat de localització del monument, tampoc ens acaba de ser de prou utilitat, ja que la precisió tampoc és la desitjable. A part que no deixa de ser una explicació aproximada, com la que et podria fer un vilatà preguntat per la direcció correcta per trobar tal o tal altre lloc. Transcrit un paràgraf del llibre, referent a la localització de la Cista del Bosc d'en Roquet: "Cal agafar la carretera de Romanyà de la Selva a Calonge. A uns 100 metres de la sortida de Romanyà de la Selva en direcció a Calonge hi ha un trencant a l'esquerra que mena vers la Font Josepa i que cal seguir durant 1 quilòmetre fins just passat can Poncet, que queda a l'esquerra de la carretera. Allí cal seguir uns 100 metres per un trencant a la dreta fins a trobar una bifurcació. Ara s'ha de segui a mà esquerra, pujant per la pista de terra uns 350 metres fins arribar a un pronunciat revolt on, a la dreta, hom s'ha d'endinsar en el bosc, pujant en direcció nord-oest uns 40 metres fins al lloc on és situat aquest dolmen. Fàcil de trobar. És a 450 més menys 10 m s.n.m."

He escollit aquest exemple perquè és l'últim megàlit visitat. He de dir que els 100 metres de la sortida de Romanyà poden bé ser fins a 170 metres. Però el trencant a la Font Josepa és inconfusible i ben senyalitzat. El quilòmetre fins al trencant a l'alçada de can Poncet és força acotat. Els següents 100 metres són en realitat 60 i els 350 passen a ser 410. Afortunadament, no hi ha més desviacions possibles durant el camí. Finalment, dir que el dolmen està a 394 metres, més menys 1, sobre el nivell del mar.

Avui en dia i gràcies als GPS (sigles angleses per Sistema de Posicionament Global), podem obtenir amb una precisió mètrica la posició on ens trobem, de manera que donant unes coordenades i coneixent-ne el seu sistema de referència, podem localitzar inequívocament qualsevol element del planeta.

Amb tot això el que vull arribar a dir és que fent servir elements del paisatge com elements de referència per localitzar-ne d'altres es corre el perill d'acabar perdent el rastre del que ens interessa. O si no que els ho diguin aquells fitadors de termes que s'han de guiar per escrits que es remunten fins a 600 o 700 anys en el temps i que mencionen topònims la majoria dels quals han desaparegut. Encara que sembli mentida, els elements del paisatge són efímers. Potser en el transcurs d'una vida poden mantenir-se, però difícilment aguantaran el pas de les generacions.

I si no, facin la prova. Sortint de Romanyà de la Selva en direcció a la urbanització del Mas Nou, poc més de 500 metres després de l'última parcel·la urbanitzada (on hi ha uns cavalls i de la casa només hi ha l'estructura), agafin el camí de la dreta, i un cop arribin al bidet, han d'enfilar el ramal de l'esquerra fins a dalt de tot. I ara pensin per vostès mateixos: quan trigarà a desaparèixer el bidet? O quan un nou pla urbanístic declararà urbanitzable més parcel·les de terreny?

Prospecció arqueològica de superfície!

Bé, potser ja és hora que m'estreni en aquest espai!

En primer lloc voldria agrair a en Marc la seva inestimable col·laboració en aquest projecte, crec sincerament que no podria haver trobat un company de recerca millor. Però potser tot es pot resumir en una de les meves frases recurrents quan estem al bosc, perduts entre vegetacions gairebé impenetrables, entre trepadores i lianes, brucs i arboços salvatges que, sovint, ens recorden una pluvisilva més que un bosc mediterrani.

Ah, la frase!: "com m'agrada tenir un geògraf en l'equip!" I és que la nova cartografia serà un aspecte clau en el nostre treball, sempre és clar, que el geògraf no s'autoenterri en un paradòlmen inèdit! Aquest ha estat el primer ensurt seriós en la nostra recerca, i sospito que no serà pas el darrer: el bosc estava totalment abandonat abans del 8 de març. Després de la nevada el bosc simplement està destrossat i això incrementa considerablement les dificultats de moviment per tal d'efectuar les lectures geomagnètiques necessàries en la recerca. Tardarem doncs una mica més del previst en acabar la feina.

Però els ensurts també es combinen amb les sorpreses i els descobriments: el passat dia 2 d'abril vam descobrir un menhir inèdit. La troballa va ser conseqüència de la recerca sistemàtica.

Estàvem buscant el punt de medició geomàgnetica adient d'un dels paradòlmens objecte d'estudi i en Marc em va dir: "hem de pujar aquest talús", jo li vaig contestar "d'acord, ja pujo i et canto la lectura del magnetòmetre"..... pujo, exploro la zona i dic..... "Marc, aquí hi ha un menhir!", i en Marc que exclama.... "cal que pugi?".... "em temo que sí!!!!!!!!!" L'emoció del descobriment és francament una sensació difícil d'explicar i no ho faré ara...

El que sí que faré ara és una breu reflexió sobre l'arqueologia. Observeu la fotografia que us incloc a l'inici. Està presa el dia 30 de març en plena recerca. La prospecció arqueològica de superfície també retorna resultats sorprenents: camps plens de ceràmica de diverses èpoques (del neolític fins a la modernitat) i també plens d'altres objectes sorprenents: pilotes de golf al mig dels camps de conreu! Trobar en el mateix estrat ceràmica ibèrica i romana i pilotes de golf del segle XX-XXI segur que farà ballar el cap dels arqueòlegs que ens seguiran les passes... el temps és només una il·lusió seqüencial!

Als arqueòlegs del futur, i a nosaltres.... bona sort en la recerca!

És de neandertals autoenterrar-se en un possible paradolmen inèdit

Dissabte dia 6 en Rafa em va mostrar un possible paradolmen inèdit. Anem per parts:

• possible, perquè fins que algú amb autoritat no ho certifiqui, no ho podrem afirmar amb rotunditat;
• paradolmen, perquè respon a la tipologia d'estructura natural aprofitada i/o lleugerament modificada per adaptar-lo als requisits d'ús; i
• inèdit, perquè buscant i rebuscant, no hem sabut trobar res que mencionés la presència d'aquest element

Després de mirar-lo per dalt i per baix, un petit descuit va propiciar que un servidor estigués a punt d'autoenterrar-se en un possible paradolmen inèdit i és que una relliscada inoportuna, sumat a la manca de suports on aferrar-se i anar a parar de culs al forat posterior de la roca, el resultat bé podria haver estat el de l'autoenterrament. Ara bé, la cara d'en Rafa quan va veure que estava a punt de passar per ull, no té preu igual que l'esforç amb què em va fer aixecar de terra.

Gràcies Rafa.

Primeres passes sobre el terreny

Ja hem pogut aventurar-nos sobre el terreny, equipats amb tot el necessari, però sobretot amb molta roba d'abric. I és que té nassos anar a fer treball de camp per les Gavarres i trobar-te el terra glaçat. A les Gavarres, a només 300 m sobre el nivell del mar. O fins i tot, agafar el cotxe, arribar-nos al Puig d'Arques, i veure un paisatge més propi del Ripollès que del Baix Empordà. Però és només una de les moltes anècdotes que anirem vivint al llarg de tot el treball de camp.

L'objectiu principal d'aquesta primera presa de contacte sobre el terreny, era veure com ens desenvolupàvem amb tots els materials ja a punt. I sobretot agafar desimboltura en la presa de dades. El que hem vist però, és que fins i tot en els monuments que són relativament fàcils de treballar-hi, en determinats llocs, l'espessor de la boscúria és tal que ens dificulta i alenteix enormement l'arribada al lloc de mostreig. I això, tal i com hem dit, en els llocs relativament fàcils. A la que ens hàgim d'endinsar per la zona de Fitor, ja ens les veiem a venir "canutes".

Però no hi ha mal que per bé no vingui. Les emboscades que fem, a part de tenir el seu perill (com que una branca de bruc o arboç et fuetegi qualsevol part del cos) et reporten troballes que altrament no serien possibles.

Anirem informant puntualment en propers articles, però sàpiguen lectores i lectors, que una vegada aquesta màquina ha estat engegada, ja no té aturador!

Ja tenim magnetòmetre

Fa un dies que vam tenir la visita del proveïdor de magnetòmetres. Va ser una matí  curiós, d'anades i vingudes, passejant-nos per la urbanització talment com en Tristanbaker, prenent mesures i comprovant-ne els valors.

Arribem a la conclusió que és un aparell que ens ajudarà moltíssim en la nostra recerca, aportant informació innèdita, a part d'hores de molta feina.

A l'espera de posar-nos mans a la feina, us deixem a l'expectativa dels primers resultats sobre el terreny.