dimecres, 1 de juny del 2011

XII Itinerari megalític

El passat 15 de maig ens vam apuntar a la descoberta que ens proposaven els companys del Club Alpí Palamós, en el que va ser la 12ena ruta megalítica que organitzaven. Sembla estrany que amb el que ens agraden els megàlits no ens haguéssim apuntat a aquestes magnífiques excursions abans, però primer per desconeixement i més tard per incompatibilitat de calendari no ens hi hem pogut afegir.

Abans de prosseguir, felicitar a l'organització per la feina feta i esperem que amb aquest entusiasme i dedicació n'hi hagi molts més d'itineraris, que les Gavarres estan vessen megalitisme per tot arreu.

Va ser dur aixecar-se aviat un diumenge i més tenint en compte que nosaltres dissabte també vam anar a fer la nostra, però la pluja ens va escurçar la cacera de pedres i així vam poder descansar millor per l'endemà. Poc més tard de les 8 del matí començàvem a caminar per llocs que per nosaltres és terra ignota i és que encara no ens havíem aventurat a aquesta vessant oriental de l'Ardenya, la més propera a Sant Feliu. I déu ni do la de megàlits que s'hi amaguen, bona part d'ells en forma de coves i paradolmens.


Imatge de l'interior de la Cova de la Costa d'en Cirera

En resum, un dia molt ben aprofitat per dos motius, primer per haver conegut uns llocs magnífics i en els que aviat hi anirem a fer de les nostres i segon, per haver conegut un munt de gent tant apassionada pels megàlits com nosaltres. Però jo us pregunto, com no us podeu sentir atrets a meravellats, ni que sigui una mica, per formes tan capritxoses com la que us poso a continuació. Per què megalitisme?


P.D: Aquí tens més fotos de la sortida fetes pels membres del Club Alpí Palamós 

dimecres, 23 de març del 2011

Un dia rodó o quadrat?



El passat dissabte, 19 de març, en Marc i jo vam continuar incansables el treball de camp i en aquesta ocasió i per raons logístiques per primera vegada vam canviar de vessant i vam treballar a la cara Nord de les Gavarres. A continuació podeu veure La Bisbal i el Pirineu al fons.



El dia va resultar ben rodó doncs vam visitar 4 megàlits i en vam poder estudiar geomagnèticament 2. Vam explorar la Serra de Cals i vam fer una incursió de darrera hora al Cementiri dels Moros, a Torrent, tot just quan el Sol ja es ponia i en Marc es va haver d'afanyar a mesurar alguns azimuts. Cap problema doncs hi haurem de tornar i el lloc és senzillament impressionant! Tot un túmul espectacular!



Així que el dia, efectivament, va resultar rodó. I la nit també, però no per a tothom!

I és que el dia 19 de març la Lluna arribava al perigeu, la seva posició més propera a la Terra des de 1983! La nostra companya còsmica es va situar a només 356.577 km, el que va provocar que la poguéssim veure un 14% més gran i un 30% més brillant que la resta de llunes plenes que ens il•luminen cada mes. La Lluna plena del perigeu s'anomena doncs "súper Lluna".

A més vam tenir la sort de poder gaudir d’un dia esplèndid per donar la benvinguda a la primavera, ja que just al dia següent el Sol superava l’equador celeste i arribava la nova estació.


Sempre és MOLT recomanable dur la càmera a sobre i a punt per fotografiar el que sigui que capti la nostra atenció, i la súper Lluna cridava molt l’atenció! Especialment quan sortia sobre l’horitzó est i la perspectiva i la comparació amb objectes i detalls de l’horitzó coneguts ens provoquen la il•lusió òptica que la Lluna és encara molt més gran, imagineu l'efecte òptic sumat al perigeu!

Diferències apogeu-perigeu

En el meu cas ja tornava de Palafrugell a Llagostera després de la recerca quan, de sobte, la súper Lluna em va sorprendre al mig de l’autovia (en obres per variar). Sortia magnífica sobre el mar i vaig afanyar-me a sortir de la carretera per arribar fins a la platja més propera a corre-cuita, el temps era important!, quant més amunt estigués la Lluna, menys il•lusió òptica a experimentar!

De manera que vaig aconseguir arribar a Platja d’Aro i vaig poder fer algunes fotografies, a ma alçada i amb la pressa del que ja sap que ja arribarà tard, però el moment s’ho valia.

Súper Lluna des de Platja d'Aro

Uns minuts més tard i just abans d’arribar a casa vaig aturar-me de nou per tornar a observar a Selene, majestuosa, sobre l’església de Llagostera.

Súper Lluna des de Llagostera

Súper Lluna des de Llagostera

I com jo i moltes altres persones arreu del món, James Helmericks d'Alaska va sortir a la tarda del 19 de març per veure la súper Lluna en el perigeu. "Imagineu la meva sorpresa", diu, "quan vaig veure que la Lluna era gairebé quadrada!!!". Ell va obtenir aquesta fotografia des del delta del riu Colville, al nord d’Alaska.

Súper Lluna quadrada des d'Alaska

L’expert en òptica atmosfèrica Les Cowley explica el què ha passat: "aquest és un miratge molt intens produït pels raigs de llum doblegats al creuar intensos gradients verticals de temperatura entre una capa d'aire fred que es troba per sota d’una capa d'aire més càlid. El disc lunar s'estira verticalment, el que suggereix que el miratge és del tipus dels llegendaris Fata Morgana. Si poguéssim veure les muntanyes distants probablement es distorsionarien també verticalment en fantàstiques formes allargades semblants a castells i torres de gran alçada. L'Àrtic és famós per aquests miratges".

Impressionant! Aquí la súper Lluna va ser ben rodona. Jo només he vist una vegada un miratge similar, el Sol quadrat en un albada sobre Tossa de Mar. No duia la càmera a sobre! En fi, coses que ens passen als astrònoms innocents!

Font Lluna quadrada: SpaceWeather

dijous, 24 de febrer del 2011

Ja tenim megallibre

O com a mínim tenim el vist-i-plau de l'ajuntament de Llagostera per fer la publicació de la nostra recerca.

Molt més aviat del que ens pensàvem, tot just fa dues setmanes que vam presentar la nostra recerca i avui ens han confirmat que, després de contrastar la nostra proposta amb alguns experts, és una aportació d'alt valor i que és meritòria de ser publicada.

Què ens comportarà això? Doncs, per nosaltres, que seguirem fent el nostre treball com bonament podem, com que tindrem, ara sí, una data final, ens ajudarà a mantenir el ritme constant de treball, sabent que tot l'esforç fet veurà la llum.

Estem molt contents.

dimarts, 15 de febrer del 2011

Ni la fred ens atura

Després d'uns quants caps de setmana, en Rafa i jo hem tornat a caçar pedres. Però això no vol dir que haguem estat parats, ans al contrari. Hem estat treballant força preparant la presentació de la nostra recerca per l'Ajuntament de Llagostera, esperant que ens publiquin el llibre resultant.

Com no podia ser d'altra manera, vam escollir un dels dies més fred dels que portem d'hivern per anar a fer el treball de camp. Recordo però que en d'altres ocasions, just quan començàvem les primeres sortides al bosc, ens va caure aigua neu mentre érem a la Cova d'en Daina. Afortunadament en aquesta ocasió, el brillant sol ens acompanyava mentre que un bosc recentment estesat ens facilitava enormement la recollida de dades. Tan és així que no vam trigar més de 2 hores efectives de feina en tenir totes les dades. Però entre tafanejar pels voltants, dinar i xerrar, fer fotos i tot plegat, vam estar-hi força estona més. Amb tot plegat encara vam tenir temps, abans de plegar definitivament, d'anar a veure les ruïnes de Can Margarit de Dalt i d'acostar-nos fins al mirador de les mirandes, a Romanyà. Val a dir que és un espectacular balcó sobre la vall del Ridaura i, com a teló de fons, la silueta verda i rocallosa de l'Ardenya. Un lloc fàcil d'arribar-hi però tranquil. De visita obligada.

Per cert, no us he dit on vam fer el treball de camp. A veure si la fotografia us ajuda a situar-vos: